La història

Quan era petita era una nena que no entenia perquè no podia anar al riu amb el vestit del diumenge, m'enfadava quan em confonien amb un nen i creia que si pujava al turó de darrera de casa meva podria agafar la lluna.

En la nostra infantesa crèiem en coses, en fets i en éssers que han desaparegut de camí a l'etapa adulta. Primer, en la més tendra ignorància ho explicàvem a tothom segurs de que tothom compartia les mateixes creences, les que als nostres ulls semblaven purament lògiques. Més tard la realitat va anar esborrant els traços d'un món imaginari, però nosaltres resignats a creure que allò era real crèiem en secret en tot el que havíem creat, amb la por que els adults ho descobrissin. Quina vergonya ens feia quan, amb deu anys la mare ens trobava parlant amb les nines! Poc a poc un nou món se'ns obria al davant, ens anàvem donant compte de l'estupidesa d'haver cregut en una fantasia amb tant poc sentit.

Després de que la realitat quadrés al nostre pensament, només quedava d'aquell món uns pocs records ambigus que ens suscitaven algunes imatges, cançons, situacions, persones....Una teranyina de petits moments que em van ajudar a construir la realitat. Detalls innocents, la manera d'actuar i pensar de llavors és la que m'ha portat avui fins aquí. Coses que no enteníem i que ara cobren sentit als ulls d'una experiència més àmplia.